Les fogueres de Sant Joan brillen per la seva absència a Horta i La Guineueta

Fa uns anys, junt amb els petards, la principal protagonista de la revetlla de Sant Joan era la gran foguera. Ara, n’és la gran absent, almenys si jutgem per les dades que ofereix l'Ajuntament. De petards i festes per a la revetlla de Sant Joan s’hi troben, però figues d’un altre paner és topar amb fogueres a Horta i La Guineueta.

Segons el web de l’Ajuntament, a Horta-Guinardó es cremarà una a les 20.30 hores al final del carrer Varsòvia. L'organitza el Futbol Club Martinenc. Si n'hi ha més en aquest districte o si n'hi alguna a Nou Barris l'Ajuntament no en té dades. Els districtes amb més fogates, segons aquest web, són els de l'Eixample i el de Sants Montjuïc.

Un altra opció per veure alguna pira passa per emigrar a poblacions de la costa, en què els consistoris respectius aixequen fogates a les platges. Però ni tan sols aquestes són pures, ja que les hi planten els ajuntaments, no el jovent. Al vídeo, podeu veure la de l'any passat a Arenys.

Web de l’Ajuntament sobre Sant Joan 2010. Hi pots consultar els punts de venda de petards, les revetlles i fogueres més properes al teu barri. I aquí l'estat de les carreteres.

Horta-Guinardó Decideix s’afegeix a la manifestació per l’autodetermicació

Horta-Guinardó Decideix s’afegeix a la manifestació per l’autodetermicació i en suport a les consultes populars que convoca la Plataforma pel Dret de Decidir per aquest dissabte a les 18 hores.

La marxa, amb el lema Autodeterminació és democràcia, sortirà de la Plaça Urquinaona i avançarà per Via Laietana, Marquès Argentera, Parlament i Passeig Lluís Companys. A les 19.30 començarà un concert a l’Arc del Triomf a càrrec de Dekrèpits, El poble que canta, Jaume Arnella, Oscar Intente, Pep Sala i Titot.

Horta-Guinardó Decideix convoca als seus membres i simpatitzants a les a les 17:45h a la cruïlla dels carrers Casp i Bruc.

Per la seva banda, la Plataforma pel Dret de Decidir alerta que la mobilització és el dia 12 a les 18 hores a la plaça Urquinaona i que “qualsevol document que rebeu que citi un altre dia forma part d'una campanya d'intoxicació perquè no es faci la mobilització”.

 Un dels cartells de la convocatòria d'aquest dissabte.

Segons la Plataforma, amb aquest acte es vol manifestar “el suport a les consultes populars sobre la independència”, “mostrar el rebuig absolut a qualsevol tribunal que vulgui decidir el nostre futur” i “reclamar amb força el dret a l'autodeterminació del poble català perquè som una nació i perquè autodeterminació és democràcia”.

Manifestación de los funcionarios

Molta gent gran víctima de robatoris ho és als caixers i als domicilis

“Els fets delictius en què la gent gran és víctima és quan treuen diners dels caixers, i a robatoris a domicilis perquè no hem tancat bé la porta quan hem sortit”. Així ho van afirmar els Mossos d’Esquadra en la conferència titulada “Seguretat ciutadana”, que van oferir ahir dijous a l’Ateneu Hortenc. Segons els agents, “la majoria de robatoris es fan per la porta de casa i és perquè no ho posem difícil”. Així mateix, hi afegeixen que cada setmana de final de mes hi ha alguna persona gran al districte Horta-Guinardó que és víctima d’un robatori que té com a escenari o rerefons els caixers automàtics o els bancs.

Els agents Elisa Pérez i Xavier Ibarz, que pertanyen a l’Oficina de Relacions amb la Comunitat de la comissaria Horta-Guinardó, van desgranar davant d’una quarantena de persones un reguitzell de “consells lògics, però que quan sortim al carrer ens oblidem”, per pal•liar aquest tipus de delictes.

Robatoris a la llar

Elisa Pérez va advertir que en cinc minuts els lladres poden accedir a la llar, just el temps que qualsevol esmerça a llançar les escombraries o comprar el pa, per exemple. Van recomanar tancar sempre la porta i tenir un bon pany; a més mesures de seguretat més difícil és que ho intentin, va raonar. Els lladres busquen el més fàcil. “Quan sortiu comproveu que tots els accessos estiguin tancats”, va afegir Xavier, ja que molts dels robatoris que no es fan per la porta es fan per la finestra. Més de cara a l’estiu.

De vacances

Quant a les vacances, l’agent Pérez va aconsellar no deixar al replà la catifeta, ja que pot convertir-se en una magnífica aliada pels objectius dels delinqüents. La forma de procedir dels lladres consisteix a posar-la dreta i, lògicament, si continua així durant uns dies significaria que els propietaris no hi són. Per això, per a evitar que facin aquest seguiment, el més recomanable és retirar-la durant les vacances.

Ibarz també va recomanar que algun amic, veí o familiar reculli el correu cada dos dies, i, fins i tot, deixar a l'estenedor una tovallola que algú de confiança pugui canviar cada cert temps. Quan els lladres entren a una llar roben, sobretot, diners i joies, així com d’altres objectes valuosos fàcils d’endur-se. Els policies van indicar un consell que, per no facilitar la tasca als pispes, no esmentaré aquí, però que si el vols conèixer pregunta-me’l per correu o al carrer.

Els instal•ladors de gas impostors

Fa unes setmanes es va detenir un revisor del gas fals que actuava a l’Eixample. Carregava a l’esquena amb 80 denúncies. El seu modus operandi consistia a trobar “persones soles i no molt àgils”, concertava la cita per telèfon i, un cop a la llar, quan el propietari es refiava i es relaxava, el fals operari remenava a tort i a dret per fer-se amb el botí. Per acabar-ho d’adobar, els hi cobrava per la feina de revisió feta.

La companyia del gas sempre avisa quan han de passar a fer la revisió, els revisors han de dur i tenen l’obligació de mostrar un carnet oficial de la Generalitat que ha d’estar en condicions òptimes (“la targeta és rígida”, descriu l’agent), i un revisor mai no cobra. Com que pot ser difícil discernir el lladre del treballador, el mosso va recomanar que davant del dubte no s'obri la porta i es truqui abans la companyia de gas o la subcontracta per assegurar-se de la fiabilitat de l'individu.

Als caixers

Un alt número de denúncies provenen de robatoris soferts a caixers o després de sortir-ne. Hi ha una tendència a treure tots els diners de la pensió de cop. Per això, la Policia suggereix extreure quantitats menudes i, si en calen grans, “demanar a algú més jove que ens acompanyi”, a més de sol·licitar bitllets petits per distribuir-los per diferents parts del vestit. “Val la pena trencar el costum de treure tota la paga de cop”, afirmen, ja que “cada setmana a final de mes hi ha alguna víctima d’aquest tipus al districte”.

Els policies van esperonar a tancar les portes dels caixers quan es fan operacions tot i que n’hi hagi de lliures, i a camuflar els números secrets integrant-los dins dels telefònics, per exemple, si és que tenim mala memòria.

Al carrer

Dur la cartera a la butxaca del darrera és un costum que també cal eliminar, tot i que dugui botó. Amb una frenada al bus, ja han obert el botó, il•lustra Xavier Ibarz. Així mateix, els conferenciants insistien que les dones han de dur les bosses tancades, malgrat sigui incòmode quan es fan compres continuades. “No perdre la targeta de vista als comerços”. Aquest va ser un altre dels consells donat que ens pot evitar una estafa. Tampoc no hem de fer cas d’avisos d’hipotètiques punxades a les rodes quan circulem, ni dur les portes o finestres obertes si tenim moneders, carteres o bosses als seients.

Els mossos van alertar que encara es donen estafes de venda de bitllets de loteria suposadament premiats o de gent que juga als “trileros” al carrer. Una dona que assitia a l’acte va objectar que s’ha de ser molt tonto per caure en l’estafa del bitllet de loteria premiat. Elisa Pérez va recordar a l’auditori que la gent que estafa en sap molt perquè s’hi dedica i que, amb temps i estratègia, aconsegueixen sovint l’objectiu. En aquests sentit, va afirmar que no feia gaire que s’havia denunciat un cas així. També assenyalaren que encara es produeixen molts robatoris a les àrees de servei.

Finalment, els uniformats va emfatitzar que sovint gràcies a l’ajuda dels veïns es detenen els lladres i que quan es vegi quelcom de sospitós no es dubti en avisar a través del 112 a la policia. Van indicar també que si algun cop algú veu un saltaparets actuant, a més d’alertar les forces de seguretat cal fixar-se en la seva aparença (roba i trets físics), així com la direcció que pren a l’hora de fugir.

Si topem amb els lladres a casa

Un altra persona va preguntar-los com actuar si ens topem amb el lladre a casa. Els agents van dir que un lladre hi accedeix perquè pensa que no hi són els propietaris o perquè creu que dormen. En el segon cas, paga la pena fer-se l’adormit fins que marxin. I si se’ls troba venint de fora, mai no enfrontar-se, millor deixar-los fugir. El problema, van agregar, apareix si han entrat per la porta i se’ls obstaculitza l’únic lloc de fugida. “Que no es vegin acorralats, que tinguin sortida”, va assessorar el mosso.

El Consell de la Joventut d’ Horta-Guinardó s’agermana amb una entitat salvadorenya

El Consell de la Joventut d’ Horta-Guinardó (CJD7) s’ha agermanat amb l’entitat juvenil de la regió salvadorenya de Bajo Lempa, MOJUBLE (Moviment Juvenil del Bajo Lempa). La finalitat de l’agermanament consisteix a donar suport a la plataforma, a intercanviar experiències i a l’enriquiment recíproc de totes dues entitats. “El primer acte, si tot va bé, serà el 18 de juny: farem una festa salvadorenya d’inauguració del projecte”, anuncia la tècnica i secretària general del CJD7, Ariadna Gálvez (a la foto).


El Bajo Lempa és una regió d’El Salvador que a la guerra civil va quedar deshabitada i que després dels acords de pau es va reocupar. L’agermanament neix de Cooperacció Horta, entitat membre de CJD7 que treballa des de fa temps amb aquesta zona camperola del país centreamericà. “Vam veure que dues realitats molt llunyanes som el mateix, dues plataformes que es dediquen a defensar els drets dels joves”, afirma la secretària general del Consell de la Joventut d’ Horta-Guinardó.

Internet salvarà les distàncies. Es farà un web i es treballarà a través de videoconferències i vídeos. Els infants o joves d’una i altra banda relataran, per exemple, com són les seves respectives escoles, o quin camí fan per anar al metge. Per l’any que ve, pot haver un intercanvi de joves.

CJD7

CJD7 engloba 29 entitats i associacions d’ Horta-Guinardó, la majoria centrades en el lleure, a nivell infantil. El Consell de la Joventut, explica Ariadna Gálvez, dóna suport a les entitats i a l’associacionisme juvenil, fa de mitjancer amb el districte pel que fa a conflictes, subvencions i demandes, i defensa els interessos juvenils dins la política municipal.

La lluita de l’Institut Collserola per la supervivència

Una seixantena d’alumnes i professors del centre escolar fan nit a l’edifici

L’Institut Collserola -entre Horta, Canyelles i La Guineueta- passa per hores crítiques. El curs que ve, si l’administració manté la seva posició, no hi haurà primer de batxillerat, i el següent, amb molta probabilitat, l’institut s’esfumarà. Malgrat la fermesa exhibida pel departament d’Educació i el Consorci, al Collserola ningú no es resigna a viure com si res la seva aniquilació. Són gairebé 35 anys d’història des que el 1976 es va fundar el centre per pressió veïnal. Però tant o més que la història, als professors i a l’alumnat els empaita el futur que hi veuen al centre, per molt que d'altres el neguin.

Si desapareix el batxillerat i tanquen el col•legi, quedarà ben palès que no serà amb el vist-i-plau de docents, personal no docent, pares, alumnes i exalumnes. Per segon cop en menys d’un mes la comunitat educativa ha organitzat un tancament a l’escola. Ahir al vespre, es van aplegar a l’edifici prop d’un centenar de persones per donar suport a la causa. I una seixantena han fet nit: 53 alumnes i 8 professors.

Segons el director, Antoni Aragón, tot ha anat “bé” i han passat una nit “tranquil•la”. Cap a les nou del vespre, al recer d’una sentida ovació, va parlar a la sala d’actes davant els manifestants allà reunits i va recordar que la tancada era “un acte de responsabilitat per demostrar a l’administració que no estan d’acord amb aquesta acció que consideren injusta de supressió del batxillerat”. Aragón espera que la mesura faci reflexionar a l’administració, i no descarta més mobilitzacions si la resposta del departament i el Consorci “és negativa o indiferent”.

Incertesa i desorganització

Professors i alumnat sostenen que rere el tancament hi ha motius econòmics i es queixen de la urgència i desorganització amb què s’ha dut a terme tot plegat. Sonia Leykun, professora de biologia i ciències naturals, sentencia: “No es pot dir a l’abril a uns alumnes de quart d’ESO que no podran fer el batxillerat al seu institut”. I exigeix saber per què les mesures afecten a uns instituts i a d’altres no. El mateix reclama el director. Denuncia que primer es va comunicar a vuit instituts que es tancava el batxillerat i que, després d’una reunió l’11 de març, “sense raons ni a ells ni a nosaltres”, a tres dels instituts se’ls va retornar la possibilitat de mantenir el batxillerat. “No ens donen raons”, insisteix. La posició de l’Institut no és inamovible. Aragón afirma que “si el futur del centre s’ha de discutir, que es raoni, es discuteixi i es planifiqui”.

L’opció amb més números és que l’edifici l’ocupi un institut de dansa i música. Però també s’especula amb què l’Institut Guineueta i el Collserola es fusionin i neixi un nou centre. Hi regna la incertesa, a hores d’ara.

Leykun demana que almenys es deixi als de quart d’ESO fer el batxillerat al centre, “que és el que volen”. Fins ahir al matí hi havia 4 o 5 alumnes de quart que havien manifestat no continuar estudiant batxillerat perquè no el podrien fer a l’ Institut Collserola. A última hora, però, tots s’havien preinscrit a d’altres col·legis; la majoria a l’Institut Monturiol, tal i com diu Judit Peñafiel, estudiant de quart que vol fer batxillerat científic i en el futur ser enginyera. Jean Carlos, company de la Judit i representant dels alumnes al Consell Escolar, explica que tot i que hi havia alumnes que no volien matricular-se si no s’inscrivien al Collserola –ell n’era un-, els pares els hi obliguen: “Els pares comprenen la situació però volen que els seus fills estudiïn”. El director i els professors també havien raonat amb ells força cops per tal que es prematriculessin.

A l’Insitut estudien 232 alumnes, 22 dels quals a quart de secundària obligatòria. Aquesta classe acudirà el curs que ve a altres centres d’ensenyament si tot continua com ara. Al parer de Jean Carlos, l’administració vol “netejar instituts que no tenen molts estudiants i moltes sol•licituds de batxillerat”. L’alumne argumenta, tanmateix, que aquest curs s’han incrementat les matrícules respecte l’any passat i que si la Generalitat volgués reorganitzar el mapa educatiu també tocaria els centres privats.

Menys ràtio d'alumnes

El Collserola té un 55 per cent d’alumnes estrangers. La majoria “molt integrats”, en boca del director. Alguns porten 8 o 9 anys a Catalunya. Hi ha un percentatge, però, d’un 16 per cent de nouvinguts. Aquest duen al país menys de dos anys.

Montse Palou, professora del centre i catedràtica de filosofia, raona que l’institut “té pocs alumnes però sí té unes problemàtiques socials i emocionals que fan recomanable que tingui una ràtio petita”. Lamenta que per un costat el Departament focalitzi la seva filosofia en atendre les necessitats individuals i després es vulguin tancar instituts com aquests. Montse és una de les professores amb què de ben segur li afectarà de ple la retallada de primer de batxillerat. “He esperat 25 anys a venir a Barcelona i ara que acabo d’arribar, m’enviaran no sé a on”. Hi afegeix que no té constància, però, que al director li hagin informat sobre la seva situació i la dels companys. Amb tot, no és la seva màxima preocupació; per a ella, el més destacable és que “aquests nanos en un centre més gran, en grups de 35, tindran dificultats per sobreviure o per avançar com fins ara avançaven”.

Jean Carlos assegura que per a ell el trasllat al Monturiol “és un xoc” i que en la seva vida representa una fita dura, “començar de nou”. “Aquí hi estic des de primer d’ESO i ja conec als professors”, relata. “Hi ha bon rotllo”, agrega. Assegura que els seus companys i ell es troben “desconcertats”. Aquest desconcert es plasma en els sentiments i pensaments d'uns escrits que pengen a la sala d’actes. En un es llegeix: “El meu institut és un bon col•legi i està al meu barri. On ens volen enviar, no és al mateix barri. Jo vaig venir a aquest col•legi perquè és gran i bonic. És un col•legi que no té diners, però hem sortit endavant i podrem sortir-ne d’aquesta”. O aquest altre: “No tenen dret a prendre’ns l’Institut, aquí ningú no hi està d’acord, si ens el treuen sempre el portaré al cor. Rubén de 1r B”.

Punt i final a l’època de vaques grasses, i el primer que s’escurça són els avenços socials. Però les vaques grasses mai no havien pasturat per aquests contorns, sinó pels de més amunt, on hi ha –ara i abans- pastures més abundants.

Enllaços d’interès
-Primera tancada
-Protesta de l’Institut al míting del PSC de Nou Barris
-Blog contra el tancament
-Manifest contra el tancament
-Carta a La Vanguardia
-Grup al facebook (amb més de 1100 persones) 
-Mobilitzacions en contra d'eliminar el batxillerat a cinc instituts de BCN 
-INS Collserola

Nou tancament a l’Institut Collserola per la clausura de primer de batxillerat i del centre

El claustre de professors, l'AMPA i el col•lectiu d'estudiants de l’Institut Collserola, a cavall entre Horta, Canyelles i La Guineueta, ha convocat un tancament al centre per avui dijous, de sis de la tarda a sis del matí de divendres. La comunitat educativa protesta contra la clausura de primer de batxillerat pel curs vinent i pel tancament de l’institut previst pel curs 2011-2012.

Segons el director, Antonio Aragón, el departament d’Educació i el consorci d’Educació de Barcelona addueixen que calen grups més nombrosos per batxillerat i que, sense batxillerat, caldrà buscar una altra sortida al centre.

La comunitat educativa replica a través d’un manifest que el professorat hi porta molts anys treballant per revitalitzar l'institut, que les mesures del govern suposaran greu trasbals per l’alumnat i les famílies  i que el govern du una política encaminada a desmembrar “els centres educatius petits de zones socialment deprimides”.

El manifest també denuncia que el barri de Canyelles “després de tants anys de lluites i reivindicacions per sortir d’una situació de marginació social, no es mereix aquest tracte”.

L’institut ja ha protestat en altres ocasions, com al míting que va fer el PSC el passat 8 de maig al Parc Central de Nou Barris. També s’hi van manifestar abans a la plaça Sant Jaume, juntament amb d’altres centres de secundària afectats per la mateixa mesura. I a principis de mes va haver un primer tancament al centre.

L’IES Collserola ha fet el blog "INS Collserola viu", ha creat un grup al facebook anomenat “No al tancament de Collserola” i ha difós aquest manifest, entre d'altres acccions, per tal de lluitar contra el seu tancament.

80.000 pisos buits a Barcelona

Aquesta és la solució a l’enigma de 80.000. És una campanya de la CUP (candidatura d’unitat popular d’esquerres i independentista) de Barcelona per denunciar el problema d’habitatge que vivim. “Entre les mesures urgents que cal implantar hi ha la necessitat de censar l'habitatge ocupat, el buit i aquell al qual es donen diferents usos per conèixer l'abast real del problema”, s’assenyala al blog 80.000. Tot i que no hi ha dades oficials de pisos buits, van optar per aquesta xifra fent una mitjana entre fonts que parlen de 25 mil i d'altres de més de 100 mil.

Setmana decisiva per l’Avinguda Diagonal

Segons Catalunya Informació, unes 25.400 persones (1,79% del cens) van votar ahir a la consulta sobre el futur de la Diagonal, durant la primera jornada de votació. Gairebé la meitat ho van fer per internet, hi afegeix el mitjà.

Punts presencials per a dir la teva sobre la reforma de la Diagonal:

A Horta:

• Casal de Gent Gran a Horta (C/Feliu i Codina, 43, a la foto)
• Biblioteca Horta-Can Mariner (C/Vent, 1)

A La Guineueta:

• Consell Municipal de Districte de Nou Barris (PL. Major Nou Barris, 1)

A Canyelles:

• Mercat Canyelles (C/Antonio Machado, 10)

Si pertanys a altre barri, consulta el punt més pròxim al web de l’Ajuntament.

Hi ha tres opcions: la de Boulevard (A), la de Rambla (B) o la de no estar d’acord amb cap de les anteriors (C). Si es presencial, es pot votar de 10 del matí a 9 de la nit, fins dissabte 15 de maig. També es pot votar a través d’internet al web de l’Ajuntament (en aquest cas fins les 10 del matí de diumenge 16 de maig).

Segons informen diferents mitjans, problemes informàtics van protagonitzar el primer dia de votació.

Pren possessió el nou conseller d’Horta-Guinardó

El districte aprova la concessió de les Medalles d’Honor

Segons El blog d’en Pere Nieto, ahir, al ple celebrat a la seu del districte –al qual em van convidar però malauradament no hi vaig poder assistir-, va prendre possessió el nou conseller d'ICV-EUiA, Joan Vallvé, en substitució de Jordi Fornés (carta en què el regidor s'acomiada). Vallvé -informa el mateix blog- té 26 anys, és enginyer (un dels seus blogs, el Walden III) i té experiència associativa. Prové de Joves d’Esquerra Verda i, entre d’altres, ha fundat el blog dels Ecosocialistes d’Horta-Guinardó. Per ampliar informació, feu una ullada a la peça d’en Pere Nieto.

D’altra banda, el blog Ecosocialistes d’Horta-Guinardó informa que el ple dels districte va aprovar ahir sense fissures la concessió de les Medalles d’Honor de la ciutat a Antonio Garrido i Teresa Rosell. Garrido -remarca el blog- ha destacat per “l’infatigable activisme al seu estimat barri de la Clota” i Teresa Rosell -hi afegeix la mateixa font- és la “incansable dinamitzadora cultural del barri de Montbau”. Per saber més sobre ells, podeu llegir-vos l’article d’Ecosocialistes.

Por de l’okupació?

Una casa del Passeig Universal, a Horta, té penjat al costat de la porta d’entrada un cartell en què es pot llegir: “Aquesta casa no està abandonada. Estem esperant que l’ajuntament ens doni la llicència d’obres menors”. El cartell està enganxat al costat de la porta, tapiada de dalt a baix. Tenen por els propietaris de possibles inquilins no benvinguts, donades les notícies que de vegades expliquen els mitjans?

Els invisibles

Familiars de discapacitats d’Horta denuncien la manca de residències pels seus fills

Segur que algun cop t’has topat al carrer amb persones adultes discapacitades físiques i/o intel•lectuals, i segur també que si no en coneixes cap cas proper, ignores l’angoixa i la por amb què viuen els seus pares i mares. Mentre el fill és petit va a l’escola, però el panorama s’enfosqueix quan es fa adult. Avui dia, el jove amb discapacitat dependent treballa a centres ocupacionals o laborals, on fan tasques senzilles. Fins aquí no hi ha queixes de pes. La preocupació i l’angoixa esclaten en els moments de lleure -quan els pares s’hi troben sols davant dels seus fills- i, s’agreugen quan pensen què els succeirà quan ells ja no hi siguin. Cal tenir present que molts progenitors són grans i cuiden fills grans també. Pot haver pares i mares de 70 anys amb fills discapacitats de 40.

La Llavor és una entitat impulsada per la vocalia de l’Associació de Veïns d’Horta que vetlla per les persones adultes discapacitades (a la foto, pares i mares de l'associació). És una mena d’oasi pels pares i mares, un “respir”, com ells la descriuen. A la seva seu, compartida amb el Punt d’Informació Juvenil (PIJ) del districte, al carrer Horta, 71, duen els seus fills dues tardes per setmana perquè facin manualitats, ballin o cantin, mentre ells es reuneixen a una sala adjacent per compartir experiències i desfogar-se.

Joan Termes, president de la vocalia des de la seva creació, fa 12 anys, i pare de dos fills amb distròfia muscular, lamenta que l’Estat es desentengui. “L’Estat se serveix de nosaltres per donar un servei, que de fet el donem nosaltres, i ells hi contribueixen amb una subvenció”. Al seu parer, “l’Estat s’hi hauria d’encarregar”. En el nou catàleg de prestacions, previst pel setembre-octubre d’aquest any, “es contempla l’oci”, apunta Joan, però alerta que hi estan a l’expectativa.

La coordinadora de La Llavor, Núria Martínez –durant una dècada voluntària i ara professional-, denuncia que sempre s’han sentit relegats per l’Ajuntament i que, fins i tot ara, quan disposen de l’espai compartit amb el PIJ han passat a segon pla. Des que ocupen la nova seu –a l’octubre passat- han sol•licitat que s’aixequi una barra davant de la porta per separar la vorera de la calçada, ja que hi ha molt de trànsit pel carrer Horta i el perill d’atropellament és real. Tampoc no consta el nom al cartell de l’entrada, es queixa. “Sempre prometen i al final poques coses aconseguim”, diu.

Manca de residències

L’angoixa i por que senten els pares neix, sobretot, per la manca de residències i de centres de dia a Barcelona. No només perquè el futur dels fills no és gens clar per quan ells faltin, sinó perquè ara mateix els resulta molt complicat allotjar-los en residències. “Fa 6 anys que no s’ha fet ni una plaça per discapacitats”, sentencia Joan García, president de l’Associació de pluridiscapacitat de Catalunya i pare d’un fill cec amb disminució intel•lectual. Totes les residències hi són fora de Barcelona i les que hi ha estan ocupades. Joan García raona que mentre en una residència d’avis hi ha rotació a causa d’una mitjana d’estada breu, a una residència per a discapacitats “no hi ha rotació”, perquè la mitjana d’anys apuja de forma notòria. Una persona adulta s’hi pot passar dècades. “No hi ha places ni pagant”, es queixa, i hi afegeix que la mitjana d’espera -per posar una xifra- és d’una dècada, però que varia en funció de criteris d’urgència que estableix la Generalitat.

“Durant 11 anys d’existència de l’entitat hem anat demanant als polítics construccions de residències però que fossin aquí, al barri, que no els portessin fora de Barcelona”, relata Montserrat Framis, mare de minusvàlid intel•lectual. “Si el seu entorn és aquest, per què se’ls han de dur fora?”, es pregunta i lamenta Montserrat. Mercè Salvador, que té dues bessones amb disminució intel•lectual, hi està del tot d’acord: “Estem tips de reclamar als polítics que volem residències a Barcelona”. Hi agrega que “a part que es quedin sols [els seus fills], perden l'entorn i les amistats, ara coneixen Barcelona i els carrers”. Segons Núria –la coordinadora de La Llavor, a la foto-, es donen casos en què quan els progenitors falten, tutelen els fills altres familiars. Els pares i mares, però, defugen aquesta via, perquè seria com traslladar el problema a un altre.

Amb aquest escenari, aguditzen l’enginy per allotjar els seus fills de tant en tant en algun centre. A Barcelona hi ha dues residències temporals, una per a físics a la Barceloneta i una altra per a psíquics a Llars Mundet. Hi poden ingressar en cas d’urgència, malaltia o per gaudir de vacances. Però amb dues no n’hi ha prou, així que cerquen entre les privades de fora de la ciutat per si cap dels seus inquilins allibera una plaça durant uns dies (uns 100 euros el jorn; els seus fills cobren subvencions entre 360 i 540 euros segons el grau de discapacitat). De vegades, també porten els fills a residències d’avis, però aquestes no estan preparades per atendre’ls, com les mateixes residències han denunciat algun cop. Quant a centres de dia, existeixen per a gent gran, però no per a discapacitats que no es poden valdre per si mateixos.

La Llavor, on s’apleguen entre 20 i 30 adults amb disminució, la majoria de caire psíquic, accepta qualsevol tipus d’ajut, subvenció o donació, tot i que la intenció sigui que l’ens funcioni per si mateix i que l’Estat s’ocupi del lleure d’aquestes persones. Ara mateix, els pares i mares miren d’organitzar-los una excursió cap al mes de maig, però tot això, és clar, necessita recursos.

“De per vida estem lligats als nostres fills”, afirma Joan García. Fa un temps, va il•lustrar en una carta a un diari la situació que pateixen: “Ha mort un discapacitat. Descansi ell i els seus pares”. “Això és fort però és així”, conclou.

10 per cent de la població discapacitada

No fa gaires anys que hi ha un cens de les persones que tenen alguna discapacitat. Es calcula que a tot Espanya hi ha un 10 per cent. Un 5 per cent de la població té discapacitat física. Un 3 per cent psíquica i un 2 entre sensorial i d’altre mena.

Enllaços d’interès:
-Guia d’entitats i serveis per a persones amb discapacitat i malalties cròniques del districte Horta-Guinardó.
-COCARMI, comitè català de representants de persones amb discapacitats.
-600 discapacitats demanen al dia les subvencions per a dependents (20 minutos; 2007)

Segunda guerra de cojines y almohadas en Barcelona

Vía incherrywood, enlazo este vídeo de la segunda guerra de almohadas y cojines celebrada ayer en Plaza Catalunya, en Barcelona. Por las imágenes parece que hubo más asistentes que en la edición 2009, aunque aún se está lejos de la participación de San Francisco o Nueva York.



Enlaces de interés:
-PillowFightBCN
-La misma noticia en El Mundo

Guerra de cojines y almohadas en Plaza Catalunya

Me entero a través del blog Mai9 que este sábado a las 6 de la tarde hay convocada una guerra de almohadas y cojines en Plaza Catalunya. El evento, que se llama PillowFightBCN, se celebrará en otras ciudades del mundo el mismo día. En San Francisco ya se hizo el año pasado y se congregaron más de 5000 personas. También en Barcelona, pero muchas menos. A ver si este 2010 nos superamos.

Sólo hay dos reglas:

1. SIN CREMALLERA.
2. No atizar a quien no lleve cojín.

Vídeo del evento en San Francisco, en 2009:

Tabla de salvación en Horta

Joan y Esteban, antes de la excursión.

Días de frío, noches glaciales. Estos días ha sido noticia que un grupo de personas sin hogar ha accedido a pernoctar en centros de acogida: unos 90 hoy y unos 70 anteayer. Si tomamos como referencia el último recuento hecho por voluntarios en Barcelona -la nochevieja de 2008– cada noche pueden dormir en las calles de la ciudad unas 650 personas. Esto no quiere decir que no disfruten de hogar sólo estas personas, sino que esas personas pasan la noche a la intemperie. Pero hay más que no disponen de hogar y que viven en residencias públicas o concertadas.

El ayuntamiento construyó, entre otros lugares en Barcelona, el Centre Residencial d’Atencions Bàsiques (CRAB) d’Horta, el 15 de noviembre de 2006, al lado de l’Avinguda de l’Estatut. Viven allí 30 personas día y noche, 15 más pueden desayunar, comer y cenar, además de participar en las actividades y talleres que ofrece el lugar, y otras 30 pueden usar el servicio de duchas y de atención sanitaria. Una de las condiciones para sacar adelante el centro fue acabar con el foco de personas indigentes que había en la Plaza Ibiza. Según el director, Miquel Pozo, ahora mismo “no hay ningún foco importante en el distrito que conozca”. Dos son las normas primordiales del CRAB, apunta Miquel: “Las reglas básicas de convivencia” y “querer cambiar tu vida”.

Joan Senent-Josa, de 62 años, residente del centro, biólogo y periodista de formación y profesión (cuando trabajaba), describe así el CRAB: “Este centro, para mí, ha sido mi tabla de salvación”. Conocer cuatro datos biográficos de Joan sepulta el estereotipo más atávico que alguien se pueda fraguar sobre la persona que por hache o por be se queda sin hogar. Joan (y pueden comprobar la veracidad de lo que afirmaré consultando a don Google) se licenció en la Sorbona, editó libros junto a Jorge Wassenberg, el director de Cosmocaixa, tradujo la primera edición al catalán de “El origen de las especies”, escribió un par de libros y dirigió la primera revista científica en catalán, Ciència. Revista catalana de ciència i tecnologia, además de escribir numerosos artículos científicos en la revista Triunfo. Uno de estos días hablaré con él con más tranquilidad.

En la foto, trabajos hechos por los residentes

Convergen muchas razones por las que estas personas han llegado al CRAB. Nadie vive aquí si la vida le ha marchado siempre a las mil maravillas. En general, varios desencadenantes acaecidos a la vez o en un lapso breve de tiempo desembocan a veces en tales situaciones: divorcios, muertes de allegados, problemas con drogas u otras adicciones, paro, enfermedades mentales, graves dificultades económicas, desahucios…

Esteban Micak, 66 años, de abuelos checoslovacos y padre croata, nacido en Mendoza (Argentina), también dinamita ideas preconcebidas y prejuicios. Micak hará de guía de una excursión por el barrio que persigue la huella del modernismo. Acompaño a un grupo de unas 16 o 17 personas de la residencia en este periplo. Micak recala por España desde el 77. Durante una treintena de años ha vivido de la pintura. Dos dibujos suyos se exponen en el Castillo de Larres, un museo de Huesca. Esteban nunca se había preocupado por lo económico, su vertiente artística y bohemia no congeniaba con los números. Se separó de su mujer y se quedó en la calle. Le apasiona la arquitectura, además de la pintura –a la cual no se dedica por necesitar de una intimidad de la que ahora carece, dice.

Enfila el grupo la Avenida de l’Estatut hasta llegar a la calle Campoamor con Rembrandt. Por el camino hablo con Óscar, chileno de 39 años, a quien no le gusta el centro –la única excepción que hallo- porque “no eres autónomo”, argumenta. El CRAB controla mucho las rutinas de los residentes: desde la hora de levantarse –a las siete y media de la mañana entre semana- hasta la hora de acostarse, desayunar, comer, cenar y ducharse. Los horarios cuelgan en tablones de corcho y armarios, al lado de las habitaciones. Incluso, por turnos, uno de ellos debe supervisar que nadie olvide sus obligaciones. Sergio, barcelonés de 52 años, con quien charlo hora y media después, casi al final de la excursión, afirma taxativo que es “bueno tener rutinas” para el cuerpo. Sergio pasó unos meses a finales de 2008 durmiendo en cajeros de Poble Sec. Camina ayudado de un garrote debido a una polineuropatía (“pies dormidos”, me aclara). Se le ve muy animado, optimista y contento de vivir en la residencia, justo en las antípodas de Óscar.

Pero volvamos a la calle Campoamor. Frente al bar Soto varios preguntan por la cruz que se levanta sobre la parcela de césped que hay al final de la calle. Sergio se dirige a Joan y le pregunta qué es. “Marcaba el fin de los términos municipales”, responde Joan, a quien por cierto es la primera y última vez que veo en la excursión. Esteban me esclarecerá después que Joan está nervioso porque dentro de poco cambiará de casa. El CRAB no es un lugar definitivo, forma parte de una planificación no rígida. Algunos, después, pasarán a una masía de convivencia –Can Plana, de “vida más normalizada”, describe el director-, y más adelante, otros, a pisos tutelados. La integración total, tal y como la conocemos, es decir, retornar al trabajo y vivir solo en un piso, existe pero casi no se da. “Faves comptades”, afirma Miquel. Bajamos por Campoamor y cada dos por tres Esteban se detiene ante alguna fachada. Describe rasgos de las casas modernistas: estucados, puertas y ventanas con rejas de hierro, líneas ondulantes...

Mientras descendemos me entretengo con Antonio Borràs, catalán de 57 años, que conoce a muchas personas en el barrio. Si Joan Senent-Josa y Esteban Micak rompen moldes, Antonio encaja en casi todos los tópicos. Me cuenta que no conoció a su padre, que recuerda haber empezado a beber con cuatro años, que no sabe leer ni escribir, que tiene –le robo sus palabras- “el cos fet una merda”, y que mantiene poca relación con su familia (dos cuñadas). Trajinó durante años con caballos por Barcelona. Recogía basuras en la ciudad cuando aún se hacía en carruajes. Le gusta la Sagrada Familia y el Tibidabo. No bebe desde hace dos años. Y hace dos y medio que vive en el CRAB.

Torcemos por la calle Rectoría y entablo conversación con Abdulai, de 34 años. Senegalés, está en España desde hace tres años y siete meses. Lleva dos semanas aquí y está enfermo del corazón. Entre la calle Salses y Eduardo Toda conozco a Elvira, de 56 años, que había sido peluquera. “Ja hi fa temps que no hi treballo”, manifiesta la única mujer que viene de excursión. A Elvira se le han muerto muchos amigos, me indica, en accidentes de coches y motos. En el CRAB hay cuatro dormitorios, todos con literas dobles. El número de plazas de cada una de las habitaciones cambia en función de los ocupantes del momento, pero hay un cuarto grande de 14 plazas para hombres, otro mediano de ocho camas también para hombres y dos más pequeños: uno de 6 para mujeres y otro de 2 para hombres. El orden, la sencillez y la limpieza reinan por doquier. De hecho, me sorprendió cuando en mi primer contacto con el centro, subí a la sala-comedor con el director y comprobé con qué atención y mutismo los residentes veían una película. Ya quisieran tal silencio en cualquier biblioteca de Barcelona. Pocas veces hay jaleo, pero sí que ocurre alguna vez, aunque no es la norma, manifiesta el director.

En Feliu i Codina, frente a la Unión Esportiva Horta, una retahíla de casas llama la atención. Esteban las describe como coloniales –levantadas por emigrantes que volvieron de Cuba, concreta- y señala que los huevos que coronan columnas y barandillas son propios del modernismo. Giramos por Mestre Dalmau, admiramos la casa de la bruja –Esteban la denomina así por el tejado con forma de pirámide y las aristas pronunciadas de la casa. Le pregunto que qué vivienda en la parte alta de Horta representa más el modernismo. “En Canigó, hay una casita modernista que no sale en las guías, está escondida”, confiesa sorprendido Esteban. La casa destaca por los cantos redondeados salpicados por porciones de cerámica, así como los mencionados huevos. Parece un homenaje al Parque Güell de Gaudí. Según Esteban, los propietarios de casas modernistas no pueden cambiar el mobiliario de dentro.

Ya de camino a la plaza Ibiza, en donde se dará por concluida la excursión, hablo primero con Igor y luego con Agustín. Igor, ucraniano, trabajó como soldador y tiene amigos en Sevilla. Afirma que durmió en la calle; “mucho en los cajeros”, indica. Agustín, de 74 años, proviene de Sants. Visita con frecuencia a una sobrina suya que vive por Plaza España. Le pregunto si le ha gustado la excursión y me contesta: “Si no m’agrada l’he de fer igual”. Al momento puntualiza que por lo menos así pasea.

Todas las personas con las que he hablado me han dicho que nunca nadie se metió con ellos mientras pernoctaron a la intemperie. Según datos de los estudios, no siempre es así. A un 41,9% se le ha amenazado, agredido o insultado, a un 40,3% se le ha robado y a un 3,5% se le ha agredido sexualmente. Aún hay más números: hay unos 2,5 millones de personas sin hogar en Europa, unas 20.000 en España (en ambos casos, en 2005); y unos 8.000 en Cataluña, en 2001. El recuento de nochevieja al que hacíamos referencia al principio –hecho por profesionales, Guardia Urbana y voluntarios- arrojó la cifra de que entre 1.812 y 1.836 personas no tenían hogar en aquel momento.

Carmen, la técnica y/o monitora de la excursión, clarificó las normas al principio de la salida. Que nadie se metiera en un bar ni que nadie entrara a comprar tabaco sin permiso, por ejemplo. En la plaza Ibiza, mientras algunos descansan en los bancos de la plaza, me explica que nunca han tenido ningún problema con la gente y que los residentes siempre la obedecen. Alguna vez alguien se pierde. Según Carmen, Joan –que se escabulló al principio- sabe volver pero, en cambio, a Jesús siempre han de ir a buscarlo a la Plaza de Catalunya, en donde vivió durante mucho tiempo. Para que actividades como esta o la de la película marchen, así como las rutinas de higiene diarias o el poner y quitar la mesa funcionen, en el centro trabajan voluntarios y profesionales las 24 horas del día los 365 días del año. Diez técnicos de integración social, cuatro educadores sociales, dos enfermeras y un trabajador social, sin contar el director, que también es trabajador social, velan por el CRAB de Horta y sus inquilinos. No hay un número definido de voluntarios sino que la institución cuenta con siete plazas, que se ocupan y distribuyen en función del número de personas que colaboran.

Jesús, quien ha caminado un poco despistado durante el trayecto, fuma unas caladas profundas de la pipa de Sergio, que se la ha prestado y descansa a su vera (foto). Ahora el grupo se mete con el gorro de uno. Otro más allá mira sin cesar el suelo. El resto ríe y dice que ya va buscando colillas. Carmen les dice a todos que pueden volver andando o en bus. Agustín corre que se las pela para cogerlo.

Enlaces de interés:
-Crab de Horta, tres años de servicio de las personas
-Estudio INE 2005
-Els nostres veïns del carrer
-Qui dorm al carrer?
-Resum de dades. Fundació Arrels
-Factors d'exclusió socials

Quitan los contenedores del Scala Dei que dificultaban la visión

Han retirado los contenedores que obstaculizaban la visión en el paso de peatones que hay en Paseo Valldaura con la calle Scala Dei (Horta), muy cerca de la entrada del colegio del mismo nombre.

La población de Barcelona aumenta o disminuye según se mire el INE o datos del ayuntamiento

La población de Barcelona aumenta o disminuye según se mire el Instituo Nacional de Estadística o datos del Ayuntamiento de Barcelona. Lo curioso es que ambos elaboran sus estadísticas a partir del padrón municipal y, aunque en diferentes momentos del año, la diferencia de fecha no explica la variación del recuento de habitantes. Eso sí, la variación entre los datos ofrecidos por el INE y por el Ayuntamiento es mínima.

Según el Instituto Nacional de Estadística (INE), el 1 de enero de 2009 en el municipio de Barcelona había 1.621.537 habitantes (771.570 varones y 849.967 mujeres). Hace dos años por esas mismas fechas, la población era de 1.615.908. De esta cifra, 767.697 era hombres y 848.211 mujeres. Por lo tanto, según el INE, el número de habitantes en Barcelona el 2009 creció en 5.629 personas, es decir, casi un 0,4% (0,348%) respecto del 2008.

Si consultamos los datos del Ayuntamiento de Barcelona las cifras cambian. El consistorio aún no ofrece datos sobre 2009, pero la población de Barcelona según la administración local ascendía a 1.628.090 en 2008 (bastantes más que en 2008 y aun en 2009, según datos del INE). Por liarlo un poco más: si cruzamos la cifra con las que ofrece el organismo estatal, resulta que entre 2008 y 2009 la población de Barcelona menguó en 6.553, es decir, que disminuyó un 0,4% (0,402%). ¿Quién tiene razón? Lo sé, qué más da. Es muy poca variación, de cerca de un 1% (12.182 habitantes).

Hay que señalar que el Ayuntamiento recogió los datos de 2008 del padrón municipal el mes de junio mientras que el INE lo hace del mismo organismo a principios de año. De todas formas, este dato no explica la diferencia.

Una curiosidad. Si quieres saber la frecuencia de un nombre en España o en una provincia consulta aquí. Y si quieres saber la clasificación en Cataluña de nombres de bebés lo puedes ver aquí.

Patrocinadors

acupuntura las palmas
amplificadores
aparecer en buscadores
diseño web
formacion profesor de yoga barcelona
intercambio de idiomas
redes sociales porno

Cinco vecinos opinan sobre la propuesta de reforma de jubilación del gobierno

El Ejecutivo tiene la intención de reformar la jubilación porque –argumentan- ésta no se sostendrá como hasta ahora de aquí a 15 años. El gobierno propone:

-Que la edad de jubilación pase de los 65 a los 67 años. Sería de forma escalonada. Si se aprobara una hipotética reforma de la ley, el trabajador que cumpliera los 65 en el 2013 tendría que trabajar dos meses más. De forma gradual, cada año se aumentaría dos meses de trabajo hasta culminar el cambio en el 2025, cuando la edad de jubilación ya sería de 67.

-Calcular de otra forma la pensión de jubilación. Ahora como mínimo se han de cotizar 15 años para luego cobrarla. Y 35 para cobrar el 100%.

-Frenar las prejubilaciones. Como muy pronto a los 58 años. Críticas: acaban de jubilar a muchos trabajadores de RTVE con menos edad.

-Eliminar pensiones vitalicias.

Debido a que sólo la patronal se muestra conforme a la medida, el gobierno ha remarcado que es una propuesta, no una decisión firme, y ha añadido que la edad variaría en función del trabajo desempeñado, y que la ley se puede matizar.

He preguntado a cinco vecinos sobre esta propuesta de reforma de jubilación.

“Como si estuviera en el hotel Ritz”

Ernest Casamitjana Sisques, el primer huésped que se ha instalado en la residencia de ancianos Bacumar de la calle Campoamor número 48, asegura taxativo que le tratan “como si estuviera en el hotel Ritz” y que se está “cojonudo”. Me explica que hasta la cocinera le pregunta qué desea para comer. Ernest recela de modales tan exquisitos y por eso cree que le tratan así porque aún hay pocos huéspedes. Pero le han contestado que no, que siempre tendrá para elegir.

La residencia Bacumar, que ha abierto sus puertas hace tan sólo 10 días, acoge de momento a cuatro personas pero en pleno apogeo convivirán en ella hasta 44. El centro, en la antigua Clínica Cataluña, ha sido totalmente reformado en el último año y adecuado a la normativa vigente (ver fotos de habitaciones y salas). La residencia pertenece al Grupo Bacumar, que cuenta “con cinco centros en Barcelona, otro en Collbató” y “12 años de experiencia”, señala uno de los copropietarios de la sociedad y administrador de la residencia, Juan Luis de Cusa.

Cusa explica que por ahora es “totalmente privada” –de 1850 euros en adelante- pero que están en trámites para buscar conciertos y subvenciones. Se queja de que las residencias de ancianos aparezcan en los medios sólo si hay algo negativo que contar y que en cambio se olvide que cumplen una misión social primordial y que incluso acometen “funciones por encima de los límites”, en referencia a que con frecuencia hacen las veces de centros sociosanitarios.

La casa cuenta, entre otros, con asistencia médica, ATS, fisioterapeuta y la trabajadora social, Raquel Silva, que su vez es coordinadora. Las funciones de Silva –me relata- van desde la coordinación de los centros hasta ayudar a las familias en cuanto a la ley de la dependencia. Silva denuncia la lentitud de los trámites de esta ley: “Un año entre la entrega de solicitudes y que te den las ayudas; como mínimo”.

José Antonio Lamas, Rafael Ruíz y Juan Luis De Cusa, copropietarios y coadministradores; con ellos, Raquel Silva.

En el grupo Bacumar buscan auxiliares de geriatría para sus centros. Si alguien está interesado puede escribir al siguiente correo: direccion@geriatricosinvercumar.es

Ernest Casamitjana sólo pone una condición para su estancia: que le dejen salir. Y hasta ahora lo han cumplido. Pero en una residencia de ancianos no todo el mundo puede. Casamitjana advierte de que si no le dejaran salir se marcharía. A Ernest le gusta sentarse en el banco de la calle, ver los coches transitar y la gente pasear pero, sobre todo, le apasiona escribir. Hete aquí un retazo en el que describe su llegada a Bacumar: “Asqueado de un centro de estos decidí conocer otra residencia (…) cuando llegué ya me impactó el trato respetuoso (…) Nada más entrar y salir ya fue mi centro preferido; no lo pensé dos veces y aquí estoy, soy el primero en ocupar plaza”.

Dejo a Ernest Casamitjana comiendo lentejas junto a tres huéspedes más, y con la promesa de volver para comprobar cómo le va y si le continúan tratando tan bien o mejor que cuando eran tan pocos inquilinos en la residencia.

Patrocinadores

centralita ip telefonica
diseño paginas web
farmacia
formacion profesor yoga
instrumentos musicales baratos
listas de deseos
medicina natural las palmas
musica flamenca gratis
terapia de pareja madrid
terapias alternativas madrid

Fin del trenecito

El trenecito que ha hecho las delicias de los más pequeños dejará de recorrer las calles del barrio mañana, según la hoja informativa del distrito.

Calle Cartellà, esta mañana.